Natsuki ens explica que hi ha molt més vincle del que creiem els occidentals entre la dansa butoh i el flamenc
Natsuki és el nom artístic d’Anna Ventura: ballarina, productora i coreògrafa. Un nom que recull l’experiència de treballar com a intèrpret per a la companyia de Carlotta Ikeda i Karine Saporta. Dos referents que han marcat la seva etapa vital i el seu llenguatge com a creadora. «Jo ballava butoh, però no sabia què era fins que vaig començar a estudiar-lo per poder-lo explicar. Per a mi és una manera d’expressar tota la fantasia que tinc a dins», reflexiona.
La dansa d’Anna Ventura Natsuki és molt plàstica, performativa i cinematogràfica. Nascuda a Girona, fa 35 anys que viu i treballa a França i aquest últim any ha decidit instal·lar-se a la Bisbal, on té la Masia i l’estudi.
Dins d’aquesta voluntat de retorn al territori gironí (i per extensió català), l’Anna Ventura s’ha proposat crear el MIAM, Museu Immaterial de les Arts en Moviment. L’objectiu d’aquest museu és poder treballar sobre el patrimoni coreogràfic, i fer-ho vinculant les creadores catalanes amb el llegat que la Carlotta Ikeda li va deixar. Entre altres herències i memòries, vestits de les creacions i dels espectacles de l’artista nipona.
Ventura ens explica que hi ha molt més vincle del que creiem els occidentals entre la dansa butoh i el flamenc. Segons la ballarina, que va estar investigant durant tres anys els orígens i la tradició d’aquesta dansa nipona, nombrosos creadors i creadores de butoh s’emmirallaven en el flamenc com a origen de molts moviments.
Enguany, Anna Ventura ha presentat al Sismògraf d’Olot part del llegat de la Carlotta Ikeda en format de conferència. L’univers d’Ikeda, segons ens explica Ventura, és molt ric en imatges i se serveix d’una presència molt forta a l’escenari i d’un espai intern molt treballat. La conferència entorn «Kesseki» forma part de la voluntat de Ventura per començar a establir vincles entre aquesta creadora i Catalunya.
Com va conèixer l’artista Carlotta Ikeda?
Vaig veure un espectacle seu al Teatre Romea, el 1985, i se’m va gravar. Va esdevenir per a mi una referència en el món de la dansa. Aquella era una època molt potent i hi havia molta producció catalana, però també molta producció internacional. La Carlotta era una dona petita, com un animaló, però amb molta presència. Veure-la ballar era molt bonic. Ella era capaç de transformar-se en un peix, en una pedra, en una flor?
Què és allò més preuat que ha après ballant amb ella?
Compartir. Veure que no estàs sola. El treball de la ballarina és un treball que es fa de forma individual. Però després t’has d’obrir, ho has de compartir.
Està creant algun espectacle nou?
Sí, tinc un projecte en marxa. Un solo de dansa que neix d’un projecte més gran. Epifanies és el nom del solo i es crea com a homenatge a Carlotta Ikeda, una recerca que em permet tornar al meu cos des del butoh i des de la tecnologia, que és una de les eines que més m’agrada utilitzar. Després d’Epifanies vull reunir dotze artistes, totes dones d’entre 25 i 70 anys que han ballat a la companyia d’Ikeda. Les ballarines són testimonis vivents d’Ikeda. Per això vull recuperar els diferents llegats que l’artista ha deixat a les ballarines, ja que totes han entès la seva obra des d’un lloc diferent, tenint en compte el bagatge professional i les experiències vitals de cadascuna.
Com veu el seu futur com a creadora a Catalunya?
Tinc ganes de construir una xarxa sòlida de dansa a les comarques gironines. Generar un espai de recerca i d’experimentació artística a l’estudi a la Bisbal, perquè després es puguin programar als teatres municipals i les sales, aquests espectacles que han estat en residència. M’agrada la producció d’espectacles i sento també ganes d’acollir artistes que siguin tant nacionals com internacionals.
Azucena Moya
(Setmanari Empordà)
